Ho explica en Pau:

“Hem anat a l’insti com cada dia, caminant. Quan hem arribat al c/ del Rec hem passat pel parc que hi ha darrera per fer drecera i agafar el caminet de la zona verda que hi ha a l’altra banda de la carretera. En aquest parc anàvem fent broma i rient. En Musa m’ha tirat un grapat de sorra. Per tornar-m’hi, he agafat una pedreta (de l’ample d’1 euro) i li he tirat. Ha anat a donar a una persiana d’un pis que es troba a la planta baixa.“

“Un home que estava passejant el gos, ens ha escridassat i nosaltres espantats ens hem posat a córrer cap a l’institut. Ell ens ha seguit. Només d’arribar a l’insti ha parlat amb el director i ha donat la descripció d’en Musa dient que ha tirat una pedra a una finestra (es veu que aquest home té greus prejudicis o està molt malament de la vista; sigui una cosa o una altra potser s'ho hauria de fer mirar) és el seu entorn qui els determina., que la finestra estava oberta i que la pedra ha entrat a dins ferint una dona. Que han hagut de dur la dona a l’hospital i que aquella família presentarà denúncia a la policia.”

L’institut li va demanar el nom i el telèfon al denunciant i ell els ha donat i els ha dit que era el president de la comunitat de veïns.

En Pau continua: “El director ha anat a buscar en Musa a la classe. En Musa li ha dit que estàvem jugant i que ha estat sense voler, després de tant escridassar-lo, finalment en Musa li ha dit que la pedra no l’havia tirat ell. Després ha estat quan el director m’ha vingut a buscar a mi a la meva classe, quan teníem català amb la professora que fa de tutora. A l’interrompre la classe per demanar que jo sortís, la professora li ha preguntat que què passava. El director li ha dit a ella i davant dels meus vint-i-pico de companys de classe: “No res, aquest que ha tirat una pedra a una finestra i ha obert el cap a una dona”.

“El director ens ha dit a en Musa i a mi que quan li haguéssim tret un ull a aquella dona més ens valdria tenir diners per pagar.“

“Han trucat la mare d’en Musa que estava treballant, fent feines en una casa força lluny de l’institut. Ha hagut de sortir de la feina i venir a peu fins a l’insti. Suposo que l’han trucat abans de saber que la pedra havia sortit de la meva mà.”

Jo estava a la feina, quan el director em va trucar i em va dir que el meu fill havia tirat una pedra a una finestra i que havia ferit una dona. Em va dir que aquella gent havien dit que presentarien una denúncia. Em va informar també que el protocol de l’institut estableix que en aquests casos s’ha d’avisar la policia i que ell ho hagués fet de seguida si la cap d’estudis no l’hagués aturat i li hagués dit que em truqués primer a mi.

Vaig anar de seguida a l’institut i varem anar amb el director a buscar en Pau que estava castigat, juntament amb en Musa, a la biblioteca fent deures. Varem anar el director, en Pau i jo al despatx de coordinació i allà varem estar parlant del tema i varem renyar per duplicat, el director i jo, al nen.

En Pau anava dient que no havia passat res, que només era una pedreta petita i que només havia tocat una persiana que estava baixada, que no ho havien fet expressament, que havia estat un accident, i assegurava i repetia que no hi havia cap finestra oberta i per tant no podia haver ningú ferit.

Els dos adults, el director i jo, ni l’escoltàvem. El director parlant d’advocats, judicis i indemnitzacions i jo que ja ni sabia el que em deia, només sentia una calor espantosa i una sensació com si tot em donés voltes.

El director va parlar d’una llista negre que ell en diu “los 40 principales” i que tant en Musa, un nen català fill de pares gambians, com l’Alí, un nen marroquí, hi estaven. Em va dir que aquests dos nens, amics d’en Pau, eren una mala influència per a ell i que si en Pau fos el seu fill, el primer que faria seria canviar-lo d’institut. Déu n'hi do!

A la tarda varem anar amb en Pau i en Musa fins el lloc dels fets i vaig voler que els nens m’expliquessin exactament com havia anat la cosa. M’ho varen explicar i fins i tot em varen ensenyar la pedra que encara estava allà, en el terra, sota la finestra. Varem entrar a l’edifici.

Varem anar a picar a la porta que em va semblar que podia ser del pis on havien tirat la pedra. Va sortir un home i li vaig preguntar si era allà on pel matí els hi havien tirat una pedra a la finestra. Ell em va mirar estranyat i després va dir que si, que cap a les 9 havia sentit un “cloc” a la persiana. Li vaig preguntar per la senyora que el director havia dit que havíen ferit i l’home va dir que allà no hi havia cap dona ferida, que la pedra havia tocat a la persiana, però que tampoc n’havien fet cas perquè havent-hi el parc infantil amb sorra a un nivell més enlairat que la planta baixa de l’edifici, ja se sap...

Els nens li varen demanar disculpes i ell va dir que no passava res. Vaig preguntar qui era el president de la comunitat de veïns i va dir que era ell mateix.

Francament, em vaig treure un pes del damunt. Mentre anàvem cap a casa en Pau em va dir: “Te n’adones mama, que des d’aquest matí que t’estic dient la veritat i tu ni tan sols has pensat en la possibilitat de que el que jo et deia era veritat i que el que aquell home ha dit al director fos mentida?”

Tenia tota la raó. Ni tan sols vaig dubtar de les paraules d’uns adults que no conec de res i en canvi no vaig donar ni la més mínima credibilitat al meu fill. Vaig decidir que això no em tornaria a passar mai més.